Tinc 35 anys i sóc esquizofrènic paranoic. Diagnosticat fa poc mes d’un any. Aquesta malaltia és un trastorn de la personalitat, una distorsió del pensament. Els que la patim tenim freqüentment el sentiment d’estar controlats per forces estranyes. Posseïm idees delirants que poden ser extravagants, com l’alteració de la percepció i autisme entès com aïllament.
I aquí em trobava jo, amb alguns d’aquest símptomes, tancat en una habitació durant molt de temps, sense poder sortir, aïllat, incomunicat, sense medicació que em controlés. Tota una vida amb la malaltia on alts i baixos eren la tònica de la meva existència. Com un carnaval en països de fred i boira, sense trobar una sortida, sense poder-me treure la màscara de guix i poder ser jo mateix. Veient imatges irreals, sons ficticis, rialles, xiscles, tot amb un to de menyspreu i mofa. Dia i nit, sense parar. Sense una pausa per poder descansar. Fins que el final vaig entendre que em passava alguna cosa i vaig començar el tractament farmacològic. Un tractament que el principi em va fer baixar més avall d’on em trobava, però que a poc a poc anava pujant a les esferes més altes i poder-me trobar molt millor.
I aquí va ser quant em van parlar de la Fundació Humanitària Doctor Trueta. Una Fundació on la base fonamental és el reciclatge de medicament i enviament de material sanitari al Tercer Món. Sabia que existia la Fundació però no em veia amb ganes de poder realitzar una feina amb un horari establert. Estava espantat, atemorit, com un nen el primer dia de col·legi amb bata nova. Hi vaig anar. Vaig reunir forces i hi vaig anar. No recordo quant medicament vaig reciclar, segur que poc. Però en aquell moment era més important poder mantenir l’horari, fer-me amb els companys nous. Tenia por de no ser acceptat.
Els mesos han passat, jo em trobo més bé. Surto al carrer i cada dia, menys els dimecres, treballo a la Trueta com a voluntari. He trobat bons amics, m’ajuden a superar les meves pors. Aguanto l’hora que vaig a treballar prou bé. Estic content d’haver començat a fer de voluntari a la Fundació. Ara, amb la medicació, sembla que el Carnaval de la ment ja no és tant fort. Estic content, me n’estic sortint amb forces i ajuda de tothom.
