Tres anys i mig buscant feina, anant a 50.000 entrevistes i sempre les mateixes respostes:
-“busquem un candidat amb un altre perfil”
-“Ja et direm alguna cosa” i res
-“hi ha molts candidats amb un currículum millor”,
i si buscava feines considerades inferiors, em trobava crits a dojo, no m’ajudaven, i m’acomiadaven. Vaig arribar a una situació molt desesperada, la meva malaltia no em deixava desenvolupar com els altres i no podia treballar enlloc. M’estava sempre a casa, estirat al llit, sense fer res, anar pensant com podia sortir d’aquest cercle viciós. Però un dia, els meus pares es van assabentar de l’existència de la Fundació Josep Trueta, i jo hi vaig trucar ràpidament, vaig demanar una entrevista amb el Dr. Carles Furriols. Després de l’entrevista em va dir que la setmana següent ja podia començar a treballar. Ja fa gairebé 8 anys que treballo al Trueta, i he aconseguit recuperar l’estabilitat psíquica i emocional, a més surto els caps de setmana amb els companys de feina, fem el camino de Santiago, etc..
Actualment estic prenent menys de la meitat de la medicació que prenia abans de començar a treballar al Trueta, em trobo molt millor, la meva vida ha canviat radicalment, faig coses que no m’imaginava poder fer mai.
I tot gràcies a la teràpia ocupacional que es practica a la Fundació Trueta, combinat amb els fàrmacs i els consells dels psiquiatres de cada usuari.
L’ambient de treball és molt bo, la gent és bona, es treballa sense nervis, sense pressions, sense un ambient competitiu, les persones són més importants que la feina, ens ajudem molt. Tots aquests factors junts fan que es respiri un ambient òptim perquè el malalt pugui sortir del pou on es troba.
En resum, i com a reflexió final, penso que la societat actual és molt competitiva i exclusiva, de manera que el malalt mental es veu obligat a refugiar-se en centres com el Trueta, que per tant, són molt importants.
